Callat, que no quiet…

Després d’escalar tot el que he pogut. Mai tot el que he volgut, he tornat a tenir la necessitat d’escriure. Alguna cosa va passar ahir mentre ens enfilavem per l’Adrià. L’Eduard, cap de corda per designi, consell i prescipció, estava fent el tercer llarg. Encarava el sostret, quan la cordada que venia per la nostra esquerra. Segons ells, feien la Carles. Va decidir que es decantava cap a la Monpart. Per tant van creuar de manera, val a dir molt elegant, per sota les nostres cordes a buscar la seva reunió, que estava uns metres al la nostra dreta. Al primer llarg només va xapar la creu, si, la creu. El primer de corda anava tan “esberat” que va fer el primer llarg a uns cinc o sis metres d’on era en realitat. El problema es que més que grimpar corrien, ah… i m’ho deixava més que vells èren antics. L’Erik Sorensen i jo, que contemplavem la cordada, vam aprendre moltes coses.

Detall de les nostres cordes i la seva(groga)

Vam estar xerrant, lògic amb tanta proximitat, vam acabar fent-nos propers… Tot plegat una mainada molt divertida, i molt assenyada. De fet tenien una idea claríssima d’on anàven. De què hi havia, i de com i per on, anava el camí. Llegien la roca, com el beduí  llegeix els estels per la nit quan és al desert. Vam riure explican-nos acudits i comentant animalades. Em van deixar clar que  l’actitud és estar callat, que no quiet. Que no importa quina Ítaca empaites, si no el que aprens durant el viatge. La vida, segons com no els havia tractat massa bé, pero nois… la vellessa, per ells, era un premi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s