A la recerca de la plena consciència…

Ahir no vam triomfar. Em vaig vestir a les fosques. Al tornar vaig descobrir que m’havia posat els calçotets del revés. . Així no es pot escalar… Diga’m maniàtic, però és com les cordes. La meva sempre va al costat esquerre, la del company, al dret…

Avui, no podia fallar res de tot això. Lo de la corda tenia una solució fàcil. En portàvem només una. Lo dels gallumbos, també. Me n’he posat uns amb costures. La resta depenia de trobar el camí més adient per recuperar la pau espiritual. Tornar a escalar amb plena consciència del que faig. Un bon grapat de friends i un bon amic èren la meitat de la recepta. L’altre meitat tenir una ressenya engrescadora. Volia tornar a trobar l’equilibri entre gaudir escalant i asumir un cert compromís. Aquest cop hem anat a l’aresta GER, al Roc Ponent. Prop de Poblet, però amagat de la gentada. Asequible de dificultat, però amable de protegir.

Encarant el darrer tram del primer llarg

L’Erik Sorensen , que fa uns dies que torna a escalar(de fet no ho feia des del segle passat) , ha estat el company de corda. A la meva proposta va respondre: Cacharrear?, vamos!, per tant, anem-hi… Per receptes acurades , val la pena fer un cop d’ull a l’amic Eduard l’Escalatronc. Com que anàvem amb una corda de seixanta de 9.8 amb canvi de color a la meitat ha estat fàcil veure que l’única esmena a fer a l’acurada ressenya són els metres( una mica menys segons com…). Només lligar-me la corda he recordat les paraules de l’Agustinet Cardona: Nen, tot el fregao és al primer llarg, que et pilla tonto… A fé de Déu que el punyetero tenia raó. Un diedre i un pas amb els pitons sospitosament a prop m’ha fet dubtar d’un inici. T’ho mires i ja està. Canto n’hi ha… total portava mooolts friends i de totes les mides. Val a dir que has de seguir la lògica dels aperturistes. Cosa que ja he mirat de fer. Com que ho hem trobat tot, doncs ho dec haver fet bé.

Sortint de la xemeneia del segon llarg

He pujat la corda jo tota l’estona, tret dels darrers vint metres on li he dit al company que comenci a recuperar sensacions. Com era fàcil, li ha fet gràcia recuperar-me les cordes des de la creu cimera. Hem tingut un dia plaent, sense sol fins el cim. Al riu encara hi corria aigua, per tant ens hi hem remullat una mica. Que más quieres Baldomero?. He gaudit de cada roca que he acaronat, la pau de la vall, i de l’encontre i breu conversa amb un monjo que patrullava carretera avall cap a Poblet. Ara d’això en diuen Mindfulness.

Sortint al cim

Etiquetes a part, que com als calaixos van bé per saber on guardes els calçotets, m’he retrobat. Com feia molt temps he tornat a tenir plena consciència del que estava fent…

Callat, que no quiet…

Després d’escalar tot el que he pogut. Mai tot el que he volgut, he tornat a tenir la necessitat d’escriure. Alguna cosa va passar ahir mentre ens enfilavem per l’Adrià. L’Eduard, cap de corda per designi, consell i prescipció, estava fent el tercer llarg. Encarava el sostret, quan la cordada que venia per la nostra esquerra. Segons ells, feien la Carles. Va decidir que es decantava cap a la Monpart. Per tant van creuar de manera, val a dir molt elegant, per sota les nostres cordes a buscar la seva reunió, que estava uns metres al la nostra dreta. Al primer llarg només va xapar la creu, si, la creu. El primer de corda anava tan “esberat” que va fer el primer llarg a uns cinc o sis metres d’on era en realitat. El problema es que més que grimpar corrien, ah… i m’ho deixava més que vells èren antics. L’Erik Sorensen i jo, que contemplavem la cordada, vam aprendre moltes coses.

Detall de les nostres cordes i la seva(groga)

Vam estar xerrant, lògic amb tanta proximitat, vam acabar fent-nos propers… Tot plegat una mainada molt divertida, i molt assenyada. De fet tenien una idea claríssima d’on anàven. De què hi havia, i de com i per on, anava el camí. Llegien la roca, com el beduí  llegeix els estels per la nit quan és al desert. Vam riure explican-nos acudits i comentant animalades. Em van deixar clar que  l’actitud és estar callat, que no quiet. Que no importa quina Ítaca empaites, si no el que aprens durant el viatge. La vida, segons com no els havia tractat massa bé, pero nois… la vellessa, per ells, era un premi.

Per més que m’ho miro…

Fa dies , mesos, els suficients com per construir un plural ampli que no escric. De fet ja he escalat, ja… Ara de ganes d’explicar coses no en tenia gaires. D’exàmens per corregir, de consciència i demés , molts. De fet, dels fàcils molts, dels difícils , pocs… Ara fa un anys no vaig poder tornar amb tota la cordada a casa, corregir aquest tipus d’exàmens costa més. Ahir, en Peter i jo vam quedar per fer una matinal, amb molta boira, però una bona matinal. De les seves propostes escalatroncatives al final en vam passar. No per interessant, si no per que ni el dia no estava per experiments, ni el meu coco per caca…

Per tant vaig portar-lo a fer una via de la que desconec el nom. Bé, el nom està guixat, però no he pogut desxifrar-lo. Es tracta d’una via equipada per en Belego a la Miranda de Sant Joan, segons paraules d’ell ara fa un parell d’anys. També em va explicar que la via ve d’abaix, crec recordar que del riu, o de Collbató, vamos de molt abaix…

Als blocs he vist que es diu, o la identifiquen amb la Sala-Baqués. Podria semblar-ho, però de fet un analisi detallat de dos fets, el primer és que aquesta via surt practicament del camí, però no del de terra, si no de la pista…, on hi ha el nom guixat.. i el segon, més lògic per mi és el fet de que el tipus d’equipament, distàncies i estil no s’adiu massa amb el tipus de via per l’època estimada. Per reforcar aquest segon punt, el primer llarg és dificilillo, un parell de passos que ronden el 6a, o algún plus, al primer llarg. Un pas de bloc, o algo així de nivell similar, al segon llarg. La via NO recorre cap terreny on hi hagi rastres de burils vells, cosa que si passa un grapat de metres a la seva esquerra. De fet hi ha una magnífica reunió de 2 + 1 burils just uns quatre metres al costat de la segona reunió.La lògica d’una escalada oberta per sota em faria anar per terreny més factible, els rastres de burils amunt i avall semblen confirmar les meves hipòtesis…

Però com que tampoc tinc massa ànim com per discutir-ho, i la veritat em fa por despertar als imans locals. Tampoc voldria empipar a ningú, amb el rotllo de vies trepitjades. Que si s’ha d’arrencar ferros s’arrenquen… Ara bé, jo continuaria dinamitant coses, que d’animalades n’hi ha moltes… De fet jo reintruduiria tigres, cony que la cosa perd emoció… No volem fer les coses com abans, no volem autenticitat…pos venga salt al passat. Bromes a part, o no, recordo que també fa temps que no escric per que m’amoina despertar un dia i veure que els mateixos que manen ara es comporten com els  profetes electromagnètics que tant m’agrada llegir, però que tan decebut em deixen…

Per rematar-ho vam anar a la Magdalena Inferior, on vam fer algo que al Kpujo tampoc em queda clar què és… sembla una entrada de 6a en una bauma, que empalma amb la Walt Disney, nom lògic per la rasca que fotia… i per què el segon llarg i el primer no tenien el mateix estil. De fet tampoc té massa interés, vam escalar i ja està. Ens ho vam pasar de puta mare, no ens vam agafar a cap seguro i ja és molt. Si algú és sent ferit em sap greu, si es que son quatre dies…

Quan era petit els pares, amb els tres que ja hi èrem, passaven quinze dies a Trinitats dormint en una tenda que ens deixavem. Jo, el gran, tenia tres anys, el meu germà petit pocs mesos. El sou d’un fuster(sense carnet) i una modista no donàven per més. Hi havia un tio amb pintes de monjo allà aprop, el Basili ese, que era nuevo de feia poc. Ara seriem bojos(nen de 6 mesos), hippies(no cotxe, taxi…), o romàntics(?¿)…, aleshores èrem pobres i de Sant Cugat, ui,que seriem ara?. Jo ja volia ser escalador, i segons alguna amiga amargada del pares , ja anava donant pel cul amb això…

Vamos que ara continuo sense entendre massa bé de què va tot plegat.., per més que m’ho miro…

En Peter al segon llarg.., la foto vamos..

Dies estranys…

Bufa un vent fred que fa pujar les boires pel coll de les Portelles. Jo, al meu torn, miro d’enfilar-me, però, per la cara oest de la Savina inferior. He xapat un parell d’espits, la roca és freda. Sento veus properes, deuen ser de les cordades que hi ha pel voltant. Per moments tinc la sensació de que no estic al lloc correcte pel dia que fa. Segueixo llegint la roca i passo la corda per un parell d’espits més. La Mon em dona corda un bon grapat de metres sota els meus peus. Està arronsada del fred que fa. Miro amunt i veig el forat on haig de trobar la reunió. Encara em falten uns cinc metres, o més. A la que tinc el darrer espit més o menys als peus començo a recordar la tonta entrada a la reunió. Miro els trastos que porto i no veig res quem pugui fer profit, sobretot no trobo cap motiu que em faci decidir si tirar més enllà…

De l’agulla del costat sento l’Eduard que em diu: Berni, si no és no és…, i jo que em dic que no pinto res allà. Que millor que baixi abans no pinti la paret amb les incipients cagarrines que lluiten per alliberar-se de la defensa numantina que fan els meus esfínters. Desgrimpo…, passo un maillón, passo una corda, passo de neguitejar-me… La Mon, dolçament em deixa al seu costat al cap d’uns instants. Decidim anar a fer la Normal, que sembla una decisió normal, pel dia tan poc normal que fa, i tinc.

Sense desencordar-nos corro canal amunt fins el el peu de la normal. Quan em retrobo amb la Mon ja he decidit que vull probar una altre via que, no és la Normal. Al peu de la cara oest, però aquest cop de la Sabina superior, trobo algú que fa dies va deixar per escrit les seves millors intencions en forma de matèria abstracta. La via té bastants parabolts, o això em sembla recordar del darrer cop que vaig rappelar. Esquivant el present, si més no en les dues accepcions més properes per mi, la de regal en forma de merda, i la de cagat, m’enfilo…

El primer parabolt vol una esqueneta a lo Pany o un pas de bloc. Trio lo segon, la meva companya no està per posar-se a fer de castellera. El fred l’està començant a convèncer de que millor anar a fer un te calentet que enfilar-se a una gèlida pedrota ingrata. Li deixo una baga llarga que l’ajudi a enfilar-se si es que no troba encertat esmolar-se els seus insensibles dits. Continuo amunt i passo la corda per tres parabolts més. Sota un factible desplom, quan ja tenia el següent parabolt a tocar decideixo penjar-me. Fa molt fred, tant que la corda comença a estar humida. Poso una cinta, poso una baga, poso un peu i passo la corda. M’ho miro i torno a repetir la mateixa operació al cap de dos parabolts més. Surto, ara si en lliure, xapo un altre bolt i ja tinc la reunió a tocar. Xapo la reunió i crido lo de Nino Bravo, lliure!!! .

Munto reunió i puja la Mon. Quan arriba em diu que no ha trobat molt normal aquesta Normal. Fa molt fred i per anar per feina l’asseguro al ràppel. Li ofereixo un mosquetó blau que m’he trobat sota una sabina del cim. Ella el refusa, si que accepta l’abraçada cimera. Serà que el blau no és el seu color preferit, serà que ens ha costat Deu i ajuda arribar fins aquí…

Fent l’Apatxe per la Pastereta…

Havia de quedar amb l’Andrés, i mooooooooooooolta gent més. Al final, només quedo amb l’Andrés. Com que el meu company va sobrat, descartem quansevol de les propostes realment factibles per a mi. M’oblido ràpidament de poder fer de primer a la que ens repartim les tirades. La primera només té un seguro en els vora de trenta metres, fàcils, però no caiguis… El següent és una llarga diagonal amb algun pas de 6a. Asegurada de manera que no puguis patir ràpidament em dona una pista de com aniran les coses. Quan la dificultat minva els bolts allarguen.. El tercer llarg, ai el tercer llarg. L’Andrés puja com un mico passant la corda pels seguros sense massa dificultat. No em passa a mi el mateix de segon. Al tercer bolt ja m’agafo a la cinta i dins del meu cap comenca a aflorar la idea irrefitable de que estic un parell de graus per sota. L’entrada tonta a la penjada reunió confirma el que ja fa estona que intueixo.

El noi, abans de saltar-se un seguro en un 6b a una burrada de metres del terra...

El quart llarg surt fort i a la que la cosa afluixa el seguro allrga una mica més del que esperavem. L’Andrés s’ho mira una mica però al final el seu cos obeeix les ordres que el seu cor no volem complir. És quart, només és quart… La roca és bona, bastant sanejada, però estem massa amunt com per anar tranquils. Com que l’Andrés munta la reunió a la veina “El Kraken”, fem un canvi de reunió. El següent llag fa un gesto i el meu company decideix deixar de passar la corda per un seguro, així no frega tant, diu… 6b, i el tio es salta un seguro…, quins collons. Al meu torn, amb la corda tibada, i ben tibada, pujo com puc de cinta a cinta. Hi ha presa, bons forats, però has de tibar un güebo. El meu company no s’ha agafat a cap bolt, va a vista. Què cabrooooón… Li profeso admiració, veritable admiració… Dels ràpels me’n faig càrrec jo, expert com soc en retirades faig fàcil allò que pot ser raro. Algun ràppel en diagonal fa que hagi d’aplicar-me a fons.

Total que pujem per aquest viatge Apatxe tan guapo. Bé l’Andrés escalant ,  jo, fent el que sé pujar al preu que sigui. Com li dic al company, algú t’havia d’assegurar, no?

Abocar-se a l’abisme que portem a dins…

Parafrasejar les paraules del nostrat Walter Bonatti… què sencill sembla. Ara que ens ha deixat per darrer cop és el millor que puc dir del que miro de fer cada cop que surto, ja sigui a escalar, a caminar o a fer el turonet més ridícul que us pugueu imaginar. Potser és la  definició que mai he escoltat. He rellegit molts cops les seves muntanyes, tan que les vaig fer meves. Va arribar un dia que vaig entendre el que és fastiguejar-se pel mundillo que envolta les muntanyes. Vaig arribar a fer-lo meu, cosa no massa intel·ligent.

Recordo també el bigoti de’n Pany, que un dia també va plegar la corda al fons de la motxilla doncs no es va veure amb cor de continuar fent allò que feia de forma coherent. D’escaladors i muntanyencs brillants, n’hi ha hagut sempre. Jo em quedo amb en Herman Buhl, que va repetir en solitari la Cassin del Piz Badile en sis hores… Va sortir d’Insbruck en bicicleta, càgate lorito.

No sé, tot plegat sento que no sintonitzo massa bé amb com van les coses ara. Malament quan el més important és el que escales i no el que sents quan ho fas. Mirar d’empatitzar és el que més m’ajuda, suposo que com un dia va dir el bon Walter, tots, a la nostra manera sortim a abocar-se a l’abisme que portem a dins…

Oígame Compay no deje el camino por coger la vereda, o l’espolón Picapiedra…

Oigame Compay no deje el camino pa meterse en vereda. Usted por enamorado, tan viejo y con poco brillo, el pollo que tiene al lado le ha hecho perder el trillo…

El bonic esperó a la llunyania...

Així estaven les coses, encara que a hores d’ara no sé ben bé qui i fa de pollo i qui de Compay.  De resultes d’un mail de l’Agustí Jové a principis d’estiu, em vaig plantejar una escalada assequible , amb ambientillo i un pel de compromís. Inicialment haviem de ser tres, finalment només vam ser dos. La cosa afegia intringulis al tema, l’Agustí als seus seixanta -tres anys, i no masses escalades, seria tota la meva ajuda arribat el cas. La sort de tenir un camp base dels que ja voldria més d’un va fer decidir-me a anar-hi tots dos plegats. Els pares, aquest any, havíen hagut de canviar Pineta per Senarta, per tant el CB seria antològic.

A la Besurta a un parell de graus sobre zero...

Sense masa presa prenem el bus de les 8 del matí a Plan d’Hospital. Tenim tot el dia per davant, la méteo de bandera i una aproximació relaxada fins el peu de paret. Tot plegat al cap d’una hora i mitja trobo la fletxa a peu de via i una gran fita. Miro, i el pitó inservible que avisa en Luichy que hi ha , també hi és. Ens vestim…

Els dos primers llargs s’enfilen per un sòcol a buscar l’esperó més definit. Cal seguir la lògica i deixar-se de palles mentals yosemítiques. No és broma, de diedres més macos i tiesos ja n’hi han ja…, però després no trobes la via. El grau és amable i la roca es deixa equipar. El joc llarg de friends que porto fa la seva feina. El tercer llarg és un canvi de reunió per anar a buscar el peu de l’esperó pròpiament dit.

El gèlid diedre del segon llarg...

Si trobes els espits que indiquen la reunió, és que vas per la via. De moment ho he trobat tot…Aquí la cosa es va posant més seriosa. Cal seguir un diedre que va marxant cap a l’esquerra fins tornar-se molt estret. Compte cal sortir de la mateixa reunió, no d’un bonic, i més difícil, diedre que hi ha uns metres a l’esquerra. Al peu de la quarta reunió hi ha un universal que es mou amb les mans, però no surt. Aquí trobo dues bagues a cada espit de la reunió…

Un cop passada la bavaresa del cinqué llarg...

Algú ha baixat des d’aquí. Molt a l’esquerra es veu un clau amb una baga, una enmerdada… Just sobre la reunió veig un pitó extraplà del que es distingeix l’anella. Per abastar-lo poso un friend petit per estalviar un F2, i surto per una placa quatre o cinc metres. Del pitó es surt per un diedret molt maco que es pot protegir amb un friend mitjà.

Un petit, i moll, prat em condueix sota la placa fisurada del cinqué llarg. Arriba l’Agustí emocionat doncs no veia com passar i se n’ha sortit molt bé. Descansem una mica i ens mirem la preciosa bavaresa. Surto després que el meu comany alleugeixi la seva maltractada pròstata. La fisura és de cine. Protegeixo l’entrada amb un tascó i després cuso la fisura amb tres friends. Al sorti de la fisura tiro cap la dreta on sota d’un sostret trobo una uve. Pujo per la placa un bos grapat de metres fins una mini fisura que rebutja el friend més petit de tres lleves que porto. Trec el cap més cap a la dreta i veig un diedre molt franc.

El "noi" fent el corb els darrers llargs...

Desgrimpo un parell de metres evitant els líquens i buscant la millor manera de trincar un bon canto. Un cop al diedre veig una baga sobre meu. De la baga a la reunió, coser i cantar.

El que queda son tres llargs llargs de crestam de passa per on vulguis, que son molt entretinguts. Les vistes són brutals sobre la gelera de la Maladeta. Al cim, bé precim, trobem l’instal·lació de ràppel.

La famosa dieta Oiarzaval...

Es possible desgrimpar-ho, de fet un cop rappelat una punta de la corda s’enganxa i haig de tornar a enfilar-me. Desfet el lio fem motxilles i baixem amb tendència cap a l’esquerra. Després es tracta de trobar el camí que baixa dels Portillons fins la Renclusa i dale que el bus espera. Al camp base, la mare ens fa unes menges per recuperar-nos amb un vinillo de l’Emporda que s’emporta les agulletes i ens fa venir un somriure…

Orlú, amb els nens de les dalles…

L'Andrés encetant el primer llarg. En diagonal i mulladet...

Això havia de ser un post sobre l’agulla Dibona. Havíem d’anar a fer la la Boefer-Grijànder…, la més assequible, vàmos. Després de planejar-ho durant tot un any, la mèteo, ens fa dessistir de fer una patrulla quilomètrica fins allà. Per tant toca buscar plans alternatius on el parte sigui més benèvol. Cap el migdia ja teníem lligat un garito a Ax les Térmes, o sigui Dent d’Orlú.

Un sól cotxe en comptes de dos , menys quilòmetres i menys pasta. Més seguretat, més comoditat i sobretot una via dos cops i mig més llaaaarga…

Jo, arribant com per màgia a la segona reunió.

El divendres , de la maneramés natural i tranquila fem l’aproximació quilomètrica, reconeixement del punt de partida, una mica desportiva a Entreserres, i sobretot, un clínic de les birres locals. Vàmos un plan radicalment diferent. A les cinc del matí totdeu ja és llavat fent un mos i preparant-se per sortir cagant llets cap a la Dent d’Orlú. A la motxilla porto un munt de cintes i un grapat de friends i tricams que al final passejaré. Ah, sí, i un litre i mig d’aigua(per persona) que de que no fem curt.

L'Eduard fent la sargantana.

Les Enfants de lesDalles, una via equipada de vora 800 m és el nostre objectiu. Reunions rappelables per si plou, o bé , com al final em passa si ja en tens prou. La dificultat, bastanta si no tens el bon hàbit de fer la sargantana, o la lapa. Anem dues cordades , una de tres:

L’Andrés, en Peter i la Mon i una de dos: l’Eduard i jo, que anem al darrera xupant roda. Finalment al llarg que fa set jo i l’Edu decidim que ja en tenim prou d’arribar a les reunions com si de màgia fos. La Mon sen’s afegeix a la retirada. L’Andrés i en Peter, més lleugers faran els 18!!! llargs.

L’aproximació de 35 minuts que llegeixo a alguns blocs deu ser per una decera, nosaltres arribem a peu de via en vora una hora, i ben asfixiats, just a temps per veure com una cordada de toledanos passa volant cap el cim( 1100m!!). Dic volant per què faran la via en algo menys de sis hores. Els putos amos resumint. Jo per la meva part tinc al cap que hauré derappelar i vull fer-ho en les millors facultats físiques i psicològiques. Ja he perdut a un amic per anar pels puestos ultra cansat. A la que porto dos llargs no m’he agafat a res que no sigui pedra.

L'Eduard al llarg cinqué.

He fet un munt de passos per damunt de plaques mullades i sobretot he arribat a la reunió amb la sensació de que havia donat el millor que tenia. Cosa que per molts deu ser poc, però pel meu ceny és molt. Com després ens diu l’Andrés, a partir del llarg vuit les coses afluixen, però jo, si més no ja en tinc prou. Per mi hem fet un vión de vora 350m. Que no hem fet tota la via?…, la Dent d’Orlú no es mou d’allà on està…, ja hi tornarè.

La felicitat del pàrquing i la feina feta...

Els seguros són tots parabolts inoxidables del 10. Les reunions de dos parabolts amb anelles. Còmodes, tret de la sisena, que és massa petita per tres persones. Fem menys ràpels dels que toquen i cal fer una desgrimpadeta tonta a peu de via. La via és altament recomanable i segura, però cal escalar i llegir molt la roca. Al semblar equipada per dalt que no oberta alguns bolts és fam raro de xapar, però no és un problema greu. Baixem cansats, què dir dels companys que fan cim i tres hores i pico de ràpels, i arriben a les vuit de la tarda al cotxe. Val a dir que vam comencar a caminar de nit i que a les set i poc l’Andrés ja xapava el primer bolt. Els tres o quatre primers llargs teníen massa aigua pel meu gust. Adherència i aigua NO hauríen d’anar a la mateixa frase si les dificultats són de 5c+, però mira va anar així..

Yak, maldito bitxo matojero entre parabolts…

Entorn de pel·lícula , la Cresta d'Alba...

Ressenyar una via…, pa que si ja n’hi han de ressenyes. El grau és el grau, però a qui li importa el grau si el que busques és passejar lluny de la qüotidianetat. Xafarder de mena, sempre busco alguna informació sobre on vaig. Aquest cop trobar informació sobre la via no va ser fàcil. Trobar una topo és una cosa, trobar algú que hi hagi estat és una altre cosa. Amb el Montarto ja ens va passar algo així, aquest cop no sé què dir…

La via havia de ser una prolongada presa de contacte amb el granit. Setze tirades ens va semblar suficient. L’equipament, diguem que suficient si t’agrada pasturar per plaques de

L'Eduard pasturant...

granit fent veure que escales. Aquesta és la meva sensació. L’excusa per venir era l’anual Goril·lada Garriguenca, aquest any era la desena. Jo, només en porto dues, però no serà la darrera… La via, Yaks, a les Fites del Pintrat, té una magnífica ressenya a la Nit del Lloro, magnífica font d’idees i d’altres lios per l’estil.

 

Plaques de granit a gogó…

Hi vam anar dues cordades, la primera Andrés, Peter i en Joan, la segona l’Eduard, la Mon i jo. En el nostre cas vam escapar-nos per les pastures abans del darrer tram. En el cas de l’altre cordada van sortir per dalt. Cal dir que pel que expliquen els companys el darrer tram és una mica més exigent de grau i escàs d’equipament. Que us dic que no val la pena portar massa trastos, doncs la veritat, carregar pes per a no res és de tontos si no vols fer les darreres quatre o cinc tirades. Poca cosa es pot posar, i la veritat amb un joc de friends fas de sobres. En algun que altre tram fas el mono agafan-te a les herbes i diversos matolls, que si nostresenyor els va posar, no deu ser trampa. La via és discontínua i massa rebuscada, però molt maca i assequible. L’entorn és preciós. L’aproximació breu, però no curta. Una mitja hora llarga. El descens del cim llarg, però sembla que sencill.

La felicitat d'estar altrecop a terra...

La nostra escapatòria demanà intuició femenina, però amb una mica de sensibilitat alpina te’n surts bastant bé, aquí ho deixo… No és una via per anar a fer el friki vamos… l’entorn es pot tornar exigent si bufa el vent. Si fa sol pots quedar literalment torrat en les plaques. Per cert, cordes de seixanta o algú haurà de sortir a l’enssemmble. Nosaltres ho vam haver de fer, doncs portavem un 50 i un 60. Està clar que em va tocar a mí, no?…, doncs ja està.

Sobat?, nooooo...

A Benasc vaig trobar el tranquil Oriol i companyia, que baixaven del cel per remenar friends entre l’avern que s’ha convertit el poble. Jo que vaig nèixer a Sant Cugat estic aclimatat de tan piju, alguns no tant. La via recomanable si et poses al paper de que et un Yak, si no… empaiteu els vostres somnis en un altre puesto.

Montarto:Una Nord molt llunyana…

Al pàrquing, lluny , el Montarto.

Enfilar-me per la Nord el Montarto era un desitg que tenia des que va caure a les meves mans un llibre d’en Jaume Matas pel meu trenté aniversari. O sigui, ara fa més de deu anys. La ressenya, Pindorius, era vaga en detalls, cosa que afegia misteri al tema. La cosa va quedar enterrada en l’oblit fins que la guia de roca calenta, certament un títol idiota, pel que fa al cas, va tornar a despertar-me aquell ruc-ruc. Només em calia una ocasió amb prou temps. Aquest llarg cap de setmana ha estat el moment. L’Eduard, que feia dies que tenia ganes de marxa-marxa, com els bitxos de Madagascar, s’hi va apuntar ràpidament. Si més no la cosa seria algo més que un test per l’estiu.

Per tant, estudiada la ressenya, fetes les reserves a la Restanca, marxem el dia de Sant Joan, com petardos fallutos cap a la Vall d’Aran. El quinto pijo automobilístic comparat amb Montserrat, o la Pala Alta , per dir algo. Per comencar ja no trobo gairebé res per linterné, per mosquejar-se, vamos. La guia diu via semiequipada, reunions amb parabolts i tretze pitons al llarg de la via… La guia també diu dues hores i mitja fins el peu de paret des de la Restanca. La meva veueta inteior diu: menys que la sud de la Maladeta…, no pot ser tan greu.

Pujem carregats com a burros amb la motxilla plena de por-si-acas. Resulat final, en una hora i mitja de camí de pont ressec, fins la Restanca, on arribem més que ressecs, patxuxos. L’endemà, fent cas de l’amable gent del refugi marxem , diguem que relativament d’hora. A tres quarts de vuit. Fins el llac de nosé què, bé, fins el coll de la cresta que baixa del Montarto…, una agonia.

La, encara llunyana, nord.

Un cop al coll, sempre sota horari de guia, veiem la patrulla que encara queda fins el peu de la Nord. Per comencar perdre alcada fins un llom que conecta amb l’aresta noroest, amb una rimaia més que ton

ta. Arribem a peu de paret en les dues hore i mitja que diu la guia, contents per l’horari, mosquejats per la quantitat de neu que encara hi ha. Esmorcem, fent-nos l’orni, sense voler mira el que ens espera. Llarg -3, cinquanta metres de neu tiesa i dura com… Munto reunió al punt febles de la rimaia, haurem de flanquejar. De moment al meu cap només ronda la idea de que venim d’excursió, escalar,  ja veurem. Llarg -2, flanqueig per sobre la riamia fins un acceptable pont de neu, asseguro l’Edu a lo Whimper. Llarg -1, més flanqueig fins el gen evident peu de via, calla cony, que veig un pitó ple de bagueeees…

Negociant el pas a la rimaia.

Arriba l’Eduard, el despenjo fins el fons de la riamia, només un grapat de metres. Munta algo i surto a pel pitó ple de bagues. Abans poso un friend i  veig que uns metres més amunt hi ha un fisurer abandonat. Estic just sota un sostret xupant aigua, vamos que està tot moll. M’espatarro i miro de posar un friend. La cosa queda bastant digna, ara només queda sortir… Algo em pararà , penso. El pas és una mica béstia, però li veig color. Al cap d’un parell de metres i dos friends estic en una mini repisa enmig d’una placa factible. Al cap d’uns deu metres i cap friend , no serà per ganes i trastos, crido: Edu, saps què?, Reunioooooooó. Puja l’Edu sense massa problemes, buenu, es una manera de parlar.

A la primera reunió.

El segon llarg només té un pas de cinqué…, mullat com una mala cosa. L’Eduard s’aplica com mai. Arriba a la reunió esveradíssim, de que no es passa la reunió. Mecagonlaressenya… Al meu torn flipo de per on ha passat es conco, i en quines condicions. Surto jo a pel següent llarg, el fàcil. Trobo dos pitons en el lloc més inútil del món i a dos metres l’un de l’altre. Per entrar al diedre característic hi ha un pas tonto, en un altre lloc mullat i desplomadet. Munto reunió al peu del diedre, mullat, desplomat, ah!, siii, i net de seguros. Sort que les reunions son de parabolts… Surt l’Edu a pel llarg, posa un parell de friends i un merlet raro. Espatarrat com una cabaretera del Bagdad, sota una bavaresa que tira p’atrás, ah, si, i molla que te cagas de lo que regalima l’aigua. Resultat, que em cedeix amablement l’alternativa. No sé que de l’experiència farfulla…, tu agüela , penso jo. El despenjo, passo jo. Algo de canto si que hi ha però tot es moll. Poso un friend sota la tombada bavaresa que m’espera amb l’agradable resultat que creo un bonic raig d’aigua que em baixa per la ma, següeix màniga avall, fins arribar a la darrera pantalla el video-joc. Surto d’allà com sé i puc, sé que m’estic jugant una hòstia i de les guapes. Puc posar un tricam, petitoooooó…, em ve al cap en Paca. Giro el cap i veig una ú a un parrel de metres, quan la cosa ja està seca i és més fàcil. Semiequipada penso…, tuputamadreenalmíbar, per dir algo dolc, vamos…

L'Eduard negociant amb la bavaresa mullada del tercer llarg.

Crido reunió, puja l’Edu. A mig camí e un susto amb una pedra que decideix independitzar-se alegrement de la  seva mai la paret, així, alegrement. La seva cara és de cansat, és tard, però encara ens veiem les orelles, al menys jo. Després d’això em crec algo així com un super heroi. Per si de cas com que encara no som a la segona cubeta de la paret, vaig mirant com escapar cap a la cresta si la cosa es posa més tonta. Torno a fer el següent llarg, tercer o algo així… per que serà que trobo dos pitons seguits i no veig massa tercer… Mecagonlaressenya.

Munto reunió d’un  parell de bons friends, doncs el que crec és la reunió i els seus dos parabolts estan sota dos metres de neu, o més. Coses de les cares Nord… Puja l’Edu i mira de trobar el diedre. No el troba, estem, com veuré després un pel desplacats. Surto jo a buscar alternatives que ens tornin al diedre, en total tres. Fallides totes, la més interesant és la darrera on veig clarament que al peu del diedre una vintena de metres sota nostre hi ha un tou de neu considerable, ah, si i els dos parabolts de la famosa reunió. Decidim sortir d’allà…

Al nostre cim, per dir-ho d'alguna manera...

Hintertròinssier que te crio de tres o quatre llargs per anar a sortir a sota de la piràmide cimera, uns cent metres i pico. M’encarrego de trobar el camí. Faig tirades on no deixi mai de sentir l’Eduard, veuren’s és una altre cuento… Al final sortim caminant, els darrers metres fins l’aresta els fa l’Eduard. Content com està , crida com un boig. Baixem fins el petit llac que hi ha sota el cim. La qüestió ara és baixar d’un lloc on fa molt temps que cap dels dos no hi ha estat mai. Ah si, i arribar a temps a l’hora de sopar. Ho aconseguim. La celebració de la nostra aventura a la Restanca, ja és una altre història…