A la recerca de la plena consciència…

Ahir no vam triomfar. Em vaig vestir a les fosques. Al tornar vaig descobrir que m’havia posat els calçotets del revés. . Així no es pot escalar… Diga’m maniàtic, però és com les cordes. La meva sempre va al costat esquerre, la del company, al dret…

Avui, no podia fallar res de tot això. Lo de la corda tenia una solució fàcil. En portàvem només una. Lo dels gallumbos, també. Me n’he posat uns amb costures. La resta depenia de trobar el camí més adient per recuperar la pau espiritual. Tornar a escalar amb plena consciència del que faig. Un bon grapat de friends i un bon amic èren la meitat de la recepta. L’altre meitat tenir una ressenya engrescadora. Volia tornar a trobar l’equilibri entre gaudir escalant i asumir un cert compromís. Aquest cop hem anat a l’aresta GER, al Roc Ponent. Prop de Poblet, però amagat de la gentada. Asequible de dificultat, però amable de protegir.

Encarant el darrer tram del primer llarg

L’Erik Sorensen , que fa uns dies que torna a escalar(de fet no ho feia des del segle passat) , ha estat el company de corda. A la meva proposta va respondre: Cacharrear?, vamos!, per tant, anem-hi… Per receptes acurades , val la pena fer un cop d’ull a l’amic Eduard l’Escalatronc. Com que anàvem amb una corda de seixanta de 9.8 amb canvi de color a la meitat ha estat fàcil veure que l’única esmena a fer a l’acurada ressenya són els metres( una mica menys segons com…). Només lligar-me la corda he recordat les paraules de l’Agustinet Cardona: Nen, tot el fregao és al primer llarg, que et pilla tonto… A fé de Déu que el punyetero tenia raó. Un diedre i un pas amb els pitons sospitosament a prop m’ha fet dubtar d’un inici. T’ho mires i ja està. Canto n’hi ha… total portava mooolts friends i de totes les mides. Val a dir que has de seguir la lògica dels aperturistes. Cosa que ja he mirat de fer. Com que ho hem trobat tot, doncs ho dec haver fet bé.

Sortint de la xemeneia del segon llarg

He pujat la corda jo tota l’estona, tret dels darrers vint metres on li he dit al company que comenci a recuperar sensacions. Com era fàcil, li ha fet gràcia recuperar-me les cordes des de la creu cimera. Hem tingut un dia plaent, sense sol fins el cim. Al riu encara hi corria aigua, per tant ens hi hem remullat una mica. Que más quieres Baldomero?. He gaudit de cada roca que he acaronat, la pau de la vall, i de l’encontre i breu conversa amb un monjo que patrullava carretera avall cap a Poblet. Ara d’això en diuen Mindfulness.

Sortint al cim

Etiquetes a part, que com als calaixos van bé per saber on guardes els calçotets, m’he retrobat. Com feia molt temps he tornat a tenir plena consciència del que estava fent…

Anuncis

4 pensaments sobre “A la recerca de la plena consciència…

  1. Lo mejor del dia: la compañía de alguien que, mientras escala, busca la plena consciencia. La escalada se convierte en mucho más que la relación con la roca.

    Mientras subiamos el tercer largo, con el pequeño valle en silencio, se empezaron a oir a lo lejos las campanadas del Monasterio de Poblet. Para morirse de “estado zen”.

    No podía haber vuelto del siglo pasado de mejor modo : – )

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s