Montarto:Una Nord molt llunyana…

Al pàrquing, lluny , el Montarto.

Enfilar-me per la Nord el Montarto era un desitg que tenia des que va caure a les meves mans un llibre d’en Jaume Matas pel meu trenté aniversari. O sigui, ara fa més de deu anys. La ressenya, Pindorius, era vaga en detalls, cosa que afegia misteri al tema. La cosa va quedar enterrada en l’oblit fins que la guia de roca calenta, certament un títol idiota, pel que fa al cas, va tornar a despertar-me aquell ruc-ruc. Només em calia una ocasió amb prou temps. Aquest llarg cap de setmana ha estat el moment. L’Eduard, que feia dies que tenia ganes de marxa-marxa, com els bitxos de Madagascar, s’hi va apuntar ràpidament. Si més no la cosa seria algo més que un test per l’estiu.

Per tant, estudiada la ressenya, fetes les reserves a la Restanca, marxem el dia de Sant Joan, com petardos fallutos cap a la Vall d’Aran. El quinto pijo automobilístic comparat amb Montserrat, o la Pala Alta , per dir algo. Per comencar ja no trobo gairebé res per linterné, per mosquejar-se, vamos. La guia diu via semiequipada, reunions amb parabolts i tretze pitons al llarg de la via… La guia també diu dues hores i mitja fins el peu de paret des de la Restanca. La meva veueta inteior diu: menys que la sud de la Maladeta…, no pot ser tan greu.

Pujem carregats com a burros amb la motxilla plena de por-si-acas. Resulat final, en una hora i mitja de camí de pont ressec, fins la Restanca, on arribem més que ressecs, patxuxos. L’endemà, fent cas de l’amable gent del refugi marxem , diguem que relativament d’hora. A tres quarts de vuit. Fins el llac de nosé què, bé, fins el coll de la cresta que baixa del Montarto…, una agonia.

La, encara llunyana, nord.

Un cop al coll, sempre sota horari de guia, veiem la patrulla que encara queda fins el peu de la Nord. Per comencar perdre alcada fins un llom que conecta amb l’aresta noroest, amb una rimaia més que ton

ta. Arribem a peu de paret en les dues hore i mitja que diu la guia, contents per l’horari, mosquejats per la quantitat de neu que encara hi ha. Esmorcem, fent-nos l’orni, sense voler mira el que ens espera. Llarg -3, cinquanta metres de neu tiesa i dura com… Munto reunió al punt febles de la rimaia, haurem de flanquejar. De moment al meu cap només ronda la idea de que venim d’excursió, escalar,  ja veurem. Llarg -2, flanqueig per sobre la riamia fins un acceptable pont de neu, asseguro l’Edu a lo Whimper. Llarg -1, més flanqueig fins el gen evident peu de via, calla cony, que veig un pitó ple de bagueeees…

Negociant el pas a la rimaia.

Arriba l’Eduard, el despenjo fins el fons de la riamia, només un grapat de metres. Munta algo i surto a pel pitó ple de bagues. Abans poso un friend i  veig que uns metres més amunt hi ha un fisurer abandonat. Estic just sota un sostret xupant aigua, vamos que està tot moll. M’espatarro i miro de posar un friend. La cosa queda bastant digna, ara només queda sortir… Algo em pararà , penso. El pas és una mica béstia, però li veig color. Al cap d’un parell de metres i dos friends estic en una mini repisa enmig d’una placa factible. Al cap d’uns deu metres i cap friend , no serà per ganes i trastos, crido: Edu, saps què?, Reunioooooooó. Puja l’Edu sense massa problemes, buenu, es una manera de parlar.

A la primera reunió.

El segon llarg només té un pas de cinqué…, mullat com una mala cosa. L’Eduard s’aplica com mai. Arriba a la reunió esveradíssim, de que no es passa la reunió. Mecagonlaressenya… Al meu torn flipo de per on ha passat es conco, i en quines condicions. Surto jo a pel següent llarg, el fàcil. Trobo dos pitons en el lloc més inútil del món i a dos metres l’un de l’altre. Per entrar al diedre característic hi ha un pas tonto, en un altre lloc mullat i desplomadet. Munto reunió al peu del diedre, mullat, desplomat, ah!, siii, i net de seguros. Sort que les reunions son de parabolts… Surt l’Edu a pel llarg, posa un parell de friends i un merlet raro. Espatarrat com una cabaretera del Bagdad, sota una bavaresa que tira p’atrás, ah, si, i molla que te cagas de lo que regalima l’aigua. Resultat, que em cedeix amablement l’alternativa. No sé que de l’experiència farfulla…, tu agüela , penso jo. El despenjo, passo jo. Algo de canto si que hi ha però tot es moll. Poso un friend sota la tombada bavaresa que m’espera amb l’agradable resultat que creo un bonic raig d’aigua que em baixa per la ma, següeix màniga avall, fins arribar a la darrera pantalla el video-joc. Surto d’allà com sé i puc, sé que m’estic jugant una hòstia i de les guapes. Puc posar un tricam, petitoooooó…, em ve al cap en Paca. Giro el cap i veig una ú a un parrel de metres, quan la cosa ja està seca i és més fàcil. Semiequipada penso…, tuputamadreenalmíbar, per dir algo dolc, vamos…

L'Eduard negociant amb la bavaresa mullada del tercer llarg.

Crido reunió, puja l’Edu. A mig camí e un susto amb una pedra que decideix independitzar-se alegrement de la  seva mai la paret, així, alegrement. La seva cara és de cansat, és tard, però encara ens veiem les orelles, al menys jo. Després d’això em crec algo així com un super heroi. Per si de cas com que encara no som a la segona cubeta de la paret, vaig mirant com escapar cap a la cresta si la cosa es posa més tonta. Torno a fer el següent llarg, tercer o algo així… per que serà que trobo dos pitons seguits i no veig massa tercer… Mecagonlaressenya.

Munto reunió d’un  parell de bons friends, doncs el que crec és la reunió i els seus dos parabolts estan sota dos metres de neu, o més. Coses de les cares Nord… Puja l’Edu i mira de trobar el diedre. No el troba, estem, com veuré després un pel desplacats. Surto jo a buscar alternatives que ens tornin al diedre, en total tres. Fallides totes, la més interesant és la darrera on veig clarament que al peu del diedre una vintena de metres sota nostre hi ha un tou de neu considerable, ah, si i els dos parabolts de la famosa reunió. Decidim sortir d’allà…

Al nostre cim, per dir-ho d'alguna manera...

Hintertròinssier que te crio de tres o quatre llargs per anar a sortir a sota de la piràmide cimera, uns cent metres i pico. M’encarrego de trobar el camí. Faig tirades on no deixi mai de sentir l’Eduard, veuren’s és una altre cuento… Al final sortim caminant, els darrers metres fins l’aresta els fa l’Eduard. Content com està , crida com un boig. Baixem fins el petit llac que hi ha sota el cim. La qüestió ara és baixar d’un lloc on fa molt temps que cap dels dos no hi ha estat mai. Ah si, i arribar a temps a l’hora de sopar. Ho aconseguim. La celebració de la nostra aventura a la Restanca, ja és una altre història…