Orlú, amb els nens de les dalles…

L'Andrés encetant el primer llarg. En diagonal i mulladet...

Això havia de ser un post sobre l’agulla Dibona. Havíem d’anar a fer la la Boefer-Grijànder…, la més assequible, vàmos. Després de planejar-ho durant tot un any, la mèteo, ens fa dessistir de fer una patrulla quilomètrica fins allà. Per tant toca buscar plans alternatius on el parte sigui més benèvol. Cap el migdia ja teníem lligat un garito a Ax les Térmes, o sigui Dent d’Orlú.

Un sól cotxe en comptes de dos , menys quilòmetres i menys pasta. Més seguretat, més comoditat i sobretot una via dos cops i mig més llaaaarga…

Jo, arribant com per màgia a la segona reunió.

El divendres , de la maneramés natural i tranquila fem l’aproximació quilomètrica, reconeixement del punt de partida, una mica desportiva a Entreserres, i sobretot, un clínic de les birres locals. Vàmos un plan radicalment diferent. A les cinc del matí totdeu ja és llavat fent un mos i preparant-se per sortir cagant llets cap a la Dent d’Orlú. A la motxilla porto un munt de cintes i un grapat de friends i tricams que al final passejaré. Ah, sí, i un litre i mig d’aigua(per persona) que de que no fem curt.

L'Eduard fent la sargantana.

Les Enfants de lesDalles, una via equipada de vora 800 m és el nostre objectiu. Reunions rappelables per si plou, o bé , com al final em passa si ja en tens prou. La dificultat, bastanta si no tens el bon hàbit de fer la sargantana, o la lapa. Anem dues cordades , una de tres:

L’Andrés, en Peter i la Mon i una de dos: l’Eduard i jo, que anem al darrera xupant roda. Finalment al llarg que fa set jo i l’Edu decidim que ja en tenim prou d’arribar a les reunions com si de màgia fos. La Mon sen’s afegeix a la retirada. L’Andrés i en Peter, més lleugers faran els 18!!! llargs.

L’aproximació de 35 minuts que llegeixo a alguns blocs deu ser per una decera, nosaltres arribem a peu de via en vora una hora, i ben asfixiats, just a temps per veure com una cordada de toledanos passa volant cap el cim( 1100m!!). Dic volant per què faran la via en algo menys de sis hores. Els putos amos resumint. Jo per la meva part tinc al cap que hauré derappelar i vull fer-ho en les millors facultats físiques i psicològiques. Ja he perdut a un amic per anar pels puestos ultra cansat. A la que porto dos llargs no m’he agafat a res que no sigui pedra.

L'Eduard al llarg cinqué.

He fet un munt de passos per damunt de plaques mullades i sobretot he arribat a la reunió amb la sensació de que havia donat el millor que tenia. Cosa que per molts deu ser poc, però pel meu ceny és molt. Com després ens diu l’Andrés, a partir del llarg vuit les coses afluixen, però jo, si més no ja en tinc prou. Per mi hem fet un vión de vora 350m. Que no hem fet tota la via?…, la Dent d’Orlú no es mou d’allà on està…, ja hi tornarè.

La felicitat del pàrquing i la feina feta...

Els seguros són tots parabolts inoxidables del 10. Les reunions de dos parabolts amb anelles. Còmodes, tret de la sisena, que és massa petita per tres persones. Fem menys ràpels dels que toquen i cal fer una desgrimpadeta tonta a peu de via. La via és altament recomanable i segura, però cal escalar i llegir molt la roca. Al semblar equipada per dalt que no oberta alguns bolts és fam raro de xapar, però no és un problema greu. Baixem cansats, què dir dels companys que fan cim i tres hores i pico de ràpels, i arriben a les vuit de la tarda al cotxe. Val a dir que vam comencar a caminar de nit i que a les set i poc l’Andrés ja xapava el primer bolt. Els tres o quatre primers llargs teníen massa aigua pel meu gust. Adherència i aigua NO hauríen d’anar a la mateixa frase si les dificultats són de 5c+, però mira va anar així..

Yak, maldito bitxo matojero entre parabolts…

Entorn de pel·lícula , la Cresta d'Alba...

Ressenyar una via…, pa que si ja n’hi han de ressenyes. El grau és el grau, però a qui li importa el grau si el que busques és passejar lluny de la qüotidianetat. Xafarder de mena, sempre busco alguna informació sobre on vaig. Aquest cop trobar informació sobre la via no va ser fàcil. Trobar una topo és una cosa, trobar algú que hi hagi estat és una altre cosa. Amb el Montarto ja ens va passar algo així, aquest cop no sé què dir…

La via havia de ser una prolongada presa de contacte amb el granit. Setze tirades ens va semblar suficient. L’equipament, diguem que suficient si t’agrada pasturar per plaques de

L'Eduard pasturant...

granit fent veure que escales. Aquesta és la meva sensació. L’excusa per venir era l’anual Goril·lada Garriguenca, aquest any era la desena. Jo, només en porto dues, però no serà la darrera… La via, Yaks, a les Fites del Pintrat, té una magnífica ressenya a la Nit del Lloro, magnífica font d’idees i d’altres lios per l’estil.

 

Plaques de granit a gogó…

Hi vam anar dues cordades, la primera Andrés, Peter i en Joan, la segona l’Eduard, la Mon i jo. En el nostre cas vam escapar-nos per les pastures abans del darrer tram. En el cas de l’altre cordada van sortir per dalt. Cal dir que pel que expliquen els companys el darrer tram és una mica més exigent de grau i escàs d’equipament. Que us dic que no val la pena portar massa trastos, doncs la veritat, carregar pes per a no res és de tontos si no vols fer les darreres quatre o cinc tirades. Poca cosa es pot posar, i la veritat amb un joc de friends fas de sobres. En algun que altre tram fas el mono agafan-te a les herbes i diversos matolls, que si nostresenyor els va posar, no deu ser trampa. La via és discontínua i massa rebuscada, però molt maca i assequible. L’entorn és preciós. L’aproximació breu, però no curta. Una mitja hora llarga. El descens del cim llarg, però sembla que sencill.

La felicitat d'estar altrecop a terra...

La nostra escapatòria demanà intuició femenina, però amb una mica de sensibilitat alpina te’n surts bastant bé, aquí ho deixo… No és una via per anar a fer el friki vamos… l’entorn es pot tornar exigent si bufa el vent. Si fa sol pots quedar literalment torrat en les plaques. Per cert, cordes de seixanta o algú haurà de sortir a l’enssemmble. Nosaltres ho vam haver de fer, doncs portavem un 50 i un 60. Està clar que em va tocar a mí, no?…, doncs ja està.

Sobat?, nooooo...

A Benasc vaig trobar el tranquil Oriol i companyia, que baixaven del cel per remenar friends entre l’avern que s’ha convertit el poble. Jo que vaig nèixer a Sant Cugat estic aclimatat de tan piju, alguns no tant. La via recomanable si et poses al paper de que et un Yak, si no… empaiteu els vostres somnis en un altre puesto.

Montarto:Una Nord molt llunyana…

Al pàrquing, lluny , el Montarto.

Enfilar-me per la Nord el Montarto era un desitg que tenia des que va caure a les meves mans un llibre d’en Jaume Matas pel meu trenté aniversari. O sigui, ara fa més de deu anys. La ressenya, Pindorius, era vaga en detalls, cosa que afegia misteri al tema. La cosa va quedar enterrada en l’oblit fins que la guia de roca calenta, certament un títol idiota, pel que fa al cas, va tornar a despertar-me aquell ruc-ruc. Només em calia una ocasió amb prou temps. Aquest llarg cap de setmana ha estat el moment. L’Eduard, que feia dies que tenia ganes de marxa-marxa, com els bitxos de Madagascar, s’hi va apuntar ràpidament. Si més no la cosa seria algo més que un test per l’estiu.

Per tant, estudiada la ressenya, fetes les reserves a la Restanca, marxem el dia de Sant Joan, com petardos fallutos cap a la Vall d’Aran. El quinto pijo automobilístic comparat amb Montserrat, o la Pala Alta , per dir algo. Per comencar ja no trobo gairebé res per linterné, per mosquejar-se, vamos. La guia diu via semiequipada, reunions amb parabolts i tretze pitons al llarg de la via… La guia també diu dues hores i mitja fins el peu de paret des de la Restanca. La meva veueta inteior diu: menys que la sud de la Maladeta…, no pot ser tan greu.

Pujem carregats com a burros amb la motxilla plena de por-si-acas. Resulat final, en una hora i mitja de camí de pont ressec, fins la Restanca, on arribem més que ressecs, patxuxos. L’endemà, fent cas de l’amable gent del refugi marxem , diguem que relativament d’hora. A tres quarts de vuit. Fins el llac de nosé què, bé, fins el coll de la cresta que baixa del Montarto…, una agonia.

La, encara llunyana, nord.

Un cop al coll, sempre sota horari de guia, veiem la patrulla que encara queda fins el peu de la Nord. Per comencar perdre alcada fins un llom que conecta amb l’aresta noroest, amb una rimaia més que ton

ta. Arribem a peu de paret en les dues hore i mitja que diu la guia, contents per l’horari, mosquejats per la quantitat de neu que encara hi ha. Esmorcem, fent-nos l’orni, sense voler mira el que ens espera. Llarg -3, cinquanta metres de neu tiesa i dura com… Munto reunió al punt febles de la rimaia, haurem de flanquejar. De moment al meu cap només ronda la idea de que venim d’excursió, escalar,  ja veurem. Llarg -2, flanqueig per sobre la riamia fins un acceptable pont de neu, asseguro l’Edu a lo Whimper. Llarg -1, més flanqueig fins el gen evident peu de via, calla cony, que veig un pitó ple de bagueeees…

Negociant el pas a la rimaia.

Arriba l’Eduard, el despenjo fins el fons de la riamia, només un grapat de metres. Munta algo i surto a pel pitó ple de bagues. Abans poso un friend i  veig que uns metres més amunt hi ha un fisurer abandonat. Estic just sota un sostret xupant aigua, vamos que està tot moll. M’espatarro i miro de posar un friend. La cosa queda bastant digna, ara només queda sortir… Algo em pararà , penso. El pas és una mica béstia, però li veig color. Al cap d’un parell de metres i dos friends estic en una mini repisa enmig d’una placa factible. Al cap d’uns deu metres i cap friend , no serà per ganes i trastos, crido: Edu, saps què?, Reunioooooooó. Puja l’Edu sense massa problemes, buenu, es una manera de parlar.

A la primera reunió.

El segon llarg només té un pas de cinqué…, mullat com una mala cosa. L’Eduard s’aplica com mai. Arriba a la reunió esveradíssim, de que no es passa la reunió. Mecagonlaressenya… Al meu torn flipo de per on ha passat es conco, i en quines condicions. Surto jo a pel següent llarg, el fàcil. Trobo dos pitons en el lloc més inútil del món i a dos metres l’un de l’altre. Per entrar al diedre característic hi ha un pas tonto, en un altre lloc mullat i desplomadet. Munto reunió al peu del diedre, mullat, desplomat, ah!, siii, i net de seguros. Sort que les reunions son de parabolts… Surt l’Edu a pel llarg, posa un parell de friends i un merlet raro. Espatarrat com una cabaretera del Bagdad, sota una bavaresa que tira p’atrás, ah, si, i molla que te cagas de lo que regalima l’aigua. Resultat, que em cedeix amablement l’alternativa. No sé que de l’experiència farfulla…, tu agüela , penso jo. El despenjo, passo jo. Algo de canto si que hi ha però tot es moll. Poso un friend sota la tombada bavaresa que m’espera amb l’agradable resultat que creo un bonic raig d’aigua que em baixa per la ma, següeix màniga avall, fins arribar a la darrera pantalla el video-joc. Surto d’allà com sé i puc, sé que m’estic jugant una hòstia i de les guapes. Puc posar un tricam, petitoooooó…, em ve al cap en Paca. Giro el cap i veig una ú a un parrel de metres, quan la cosa ja està seca i és més fàcil. Semiequipada penso…, tuputamadreenalmíbar, per dir algo dolc, vamos…

L'Eduard negociant amb la bavaresa mullada del tercer llarg.

Crido reunió, puja l’Edu. A mig camí e un susto amb una pedra que decideix independitzar-se alegrement de la  seva mai la paret, així, alegrement. La seva cara és de cansat, és tard, però encara ens veiem les orelles, al menys jo. Després d’això em crec algo així com un super heroi. Per si de cas com que encara no som a la segona cubeta de la paret, vaig mirant com escapar cap a la cresta si la cosa es posa més tonta. Torno a fer el següent llarg, tercer o algo així… per que serà que trobo dos pitons seguits i no veig massa tercer… Mecagonlaressenya.

Munto reunió d’un  parell de bons friends, doncs el que crec és la reunió i els seus dos parabolts estan sota dos metres de neu, o més. Coses de les cares Nord… Puja l’Edu i mira de trobar el diedre. No el troba, estem, com veuré després un pel desplacats. Surto jo a buscar alternatives que ens tornin al diedre, en total tres. Fallides totes, la més interesant és la darrera on veig clarament que al peu del diedre una vintena de metres sota nostre hi ha un tou de neu considerable, ah, si i els dos parabolts de la famosa reunió. Decidim sortir d’allà…

Al nostre cim, per dir-ho d'alguna manera...

Hintertròinssier que te crio de tres o quatre llargs per anar a sortir a sota de la piràmide cimera, uns cent metres i pico. M’encarrego de trobar el camí. Faig tirades on no deixi mai de sentir l’Eduard, veuren’s és una altre cuento… Al final sortim caminant, els darrers metres fins l’aresta els fa l’Eduard. Content com està , crida com un boig. Baixem fins el petit llac que hi ha sota el cim. La qüestió ara és baixar d’un lloc on fa molt temps que cap dels dos no hi ha estat mai. Ah si, i arribar a temps a l’hora de sopar. Ho aconseguim. La celebració de la nostra aventura a la Restanca, ja és una altre història…

Petit rumbero…

Tota semana mirant el web, nerviós. Al final com em va pasar a mi fa un munt d’anys et trobes al peu dels teus desitjos. Flor de primavera, la que ens emportem, la que m’espera a casa. Ha esclatat la ginesta, bufa el vent fred fent el patí més gran del que sembla. No lluites, pujes demant permís a les pedres.  Compartir la gelor del cim amb vosaltres  fa la vida més plena. Només em feia falta trobar una excusa per esgarrapar-li a la vida una oportunitat mé. L’oportunitat de tornar a petjar aquesta muntanya.  Ho has fet molt bé , petit rumbero…

Amb la flor de primavera i el petit rumbero..

Tot anirà bé…

Fa dies que alguna cosa no rutlla, massa dies. No és nou, ni únicament personal. Escalar, avegades és una excusa per poder-ho treure. Per poder-ne parlar. Lligar-me les cordes m’ajuda a fer-ho. Enfilar-me amb en Gabi per la Bitlla va ser l’excusa per constatar que ni el que veig m’agrada, ni el que llegeixo m’enlluerna. Massa vells per volver, massa joves per tornar al caminito. Que al final aprecio més les abracades, que la dificultat. Las nieves del tiempo platearon mi sien, i han endurit el cuero de mi culo.

Ens enfilem per sentir que encara podem fer coses. Amb el material d’ara i l’experiència d’abans. Escalar, mai ha estat la qüestió.

Una altre manera de veure les coses:

D’alguna manera… una mica més personal. Una mica menys global…

Al final, escalar o no, mai ha estat la qüestió. Cada cop que fanatitzo em sento lluny de les meves arrels. No es que  em senti molt arrelat. De fet quan em plantejo quines son les meves arrels em trobo que no sé ben bé de que parlo. De tradicions, de familia, de maneres de fer, d’amics… Recordar constantment allò que som no ens deixa espai per creixer. Recordar constantment d’on venim no ens ajuda a trobar el camí d’allà on anem. Només sé que vull aprendre. El dia que no sàpiga com fer-ho m’estarè morint.

D’alguna manera ni em desencordo, ni deixo de fer-ho, només miro de relatar allò que sento. Que dios solo toca el arpa i mal…, jo ja fa dies que em sento lluny de tota la blogosfera, o del tarannà que prenen les coses.

http://youtu.be/FQ4zObtAOuI