Dies estranys…

Bufa un vent fred que fa pujar les boires pel coll de les Portelles. Jo, al meu torn, miro d’enfilar-me, però, per la cara oest de la Savina inferior. He xapat un parell d’espits, la roca és freda. Sento veus properes, deuen ser de les cordades que hi ha pel voltant. Per moments tinc la sensació de que no estic al lloc correcte pel dia que fa. Segueixo llegint la roca i passo la corda per un parell d’espits més. La Mon em dona corda un bon grapat de metres sota els meus peus. Està arronsada del fred que fa. Miro amunt i veig el forat on haig de trobar la reunió. Encara em falten uns cinc metres, o més. A la que tinc el darrer espit més o menys als peus començo a recordar la tonta entrada a la reunió. Miro els trastos que porto i no veig res quem pugui fer profit, sobretot no trobo cap motiu que em faci decidir si tirar més enllà…

De l’agulla del costat sento l’Eduard que em diu: Berni, si no és no és…, i jo que em dic que no pinto res allà. Que millor que baixi abans no pinti la paret amb les incipients cagarrines que lluiten per alliberar-se de la defensa numantina que fan els meus esfínters. Desgrimpo…, passo un maillón, passo una corda, passo de neguitejar-me… La Mon, dolçament em deixa al seu costat al cap d’uns instants. Decidim anar a fer la Normal, que sembla una decisió normal, pel dia tan poc normal que fa, i tinc.

Sense desencordar-nos corro canal amunt fins el el peu de la normal. Quan em retrobo amb la Mon ja he decidit que vull probar una altre via que, no és la Normal. Al peu de la cara oest, però aquest cop de la Sabina superior, trobo algú que fa dies va deixar per escrit les seves millors intencions en forma de matèria abstracta. La via té bastants parabolts, o això em sembla recordar del darrer cop que vaig rappelar. Esquivant el present, si més no en les dues accepcions més properes per mi, la de regal en forma de merda, i la de cagat, m’enfilo…

El primer parabolt vol una esqueneta a lo Pany o un pas de bloc. Trio lo segon, la meva companya no està per posar-se a fer de castellera. El fred l’està començant a convèncer de que millor anar a fer un te calentet que enfilar-se a una gèlida pedrota ingrata. Li deixo una baga llarga que l’ajudi a enfilar-se si es que no troba encertat esmolar-se els seus insensibles dits. Continuo amunt i passo la corda per tres parabolts més. Sota un factible desplom, quan ja tenia el següent parabolt a tocar decideixo penjar-me. Fa molt fred, tant que la corda comença a estar humida. Poso una cinta, poso una baga, poso un peu i passo la corda. M’ho miro i torno a repetir la mateixa operació al cap de dos parabolts més. Surto, ara si en lliure, xapo un altre bolt i ja tinc la reunió a tocar. Xapo la reunió i crido lo de Nino Bravo, lliure!!! .

Munto reunió i puja la Mon. Quan arriba em diu que no ha trobat molt normal aquesta Normal. Fa molt fred i per anar per feina l’asseguro al ràppel. Li ofereixo un mosquetó blau que m’he trobat sota una sabina del cim. Ella el refusa, si que accepta l’abraçada cimera. Serà que el blau no és el seu color preferit, serà que ens ha costat Deu i ajuda arribar fins aquí…

Anuncis

2 pensaments sobre “Dies estranys…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s